Benvinguts al blog!
Espero poder compartir amb vosaltres enllaços, vídeos, i tots aquells recursos interessants que convidin a la reflexió i ens ajudin a fer un dia a dia més enriquidor amb els nostres alumnes!
Desitjo que us sigui de gran utilitat!
28 de novembre del 2011
Participeu al blog!
Si voleu participar aportant material, no dubteu en fer-ho! Envieu un mail a l'adreça que figura a la dreta del bloc i us el penjaré amb molt de gust!
27 de novembre del 2011
26 de novembre del 2011
25 de novembre del 2011
24 de novembre del 2011
Activitats d'experimentació: l'olfacte.
Com a activitat relacionada amb el sentit de l'olfacte, s'han utitilitzat diferents caixes foradades amb elements d'olors molt contrastades: menta, maduixa, vinagre, peix... La olor de peix els va sorprende molt!!
23 de novembre del 2011
Tonucci
Una reflexión sobre la escuela y el aprendizaje. Aquí us deixo una recopilació de les vinyetes de Tonucci! Espero que us agradi i us serveixi per reflexionar! A mi em sembla molt interessant el seu pensament:
http://saladehistoria.com/wp/2011/05/08/francesco-tonucci/
http://saladehistoria.com/wp/2011/05/08/francesco-tonucci/
20 de novembre del 2011
Recursos PDI
Hola! He descobert un enllaç que us pot interessar. Potser alguns ja el coneixeu. Es tracta d'una pàgina que es diu Alexandria i és una base de dades per a mestres on podeu trobar Unitats didàctiques, projectes... en PDI. Us poso l'enllaç:
11 de novembre del 2011
Activitats d'experimentació: la vista
Aquesta setmana hem pogut experimentar per aconseguir el color taronja. Per això, hem posat el color groc en una mà, el vermell a l'altra: frota, frota i.... màgia!!! Ja tenim el taronja! Us faig una aproximació de l'activitat amb aquestes fotografies:
10 de novembre del 2011
La porta de la nostra classe
Aquesta és la porta de la classe dels Conills i les Conilles! Aquesta entrada li dedico a l'Esther Salud i la seva classe dels Conillets! un petó!
6 de novembre del 2011
Projecte: Els conills
Comencem el primer projecte del curs. A partir del nom de la classe estudiarem els conills. He realitzat un power point per veure com són i aquesta setmana vindrà el pare d'una alumna per ensenyar-nos un conill de veritat!
4 de novembre del 2011
2 de novembre del 2011
Protagonista de la Setmana
Aquesta setmana ja hem començat amb el Protagonista de la Setmana! A partir d'ara cada setmana un infant de la classe s'emportarà una maleta per tal que, a casa enganxin unes fotografies a l'album (de quan era un nadó, actuals, amb alguna cosa que li agradi...) i així coneixe'l millor. I com a cloenda, el divendres la seva família vindrà a explicar un conte. Mireu quin marc posarem a la classe per penjar la seva foto:
1 de novembre del 2011
Conte del Patufet amb suport visual
Vet aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que van tenir un fill petit petit com un gra d’arròs i li van posar el nom de Patufet.
Els dies van anar passant un darrere l’altre. Ara en Patufet ja caminava i ja parlava, però de créixer, no creixia. No creixia ni beneïa. Sempre va ser menut com un gra d’arròs. Això sí, era bellugadís i treballador com un ocell. Un dia la seva mare era a la cuina fent el dinar. Estava remenant un arròs amb conill, però quan va anar per posar-hi el safrà, es va adonar que ja no en quedava ni una engruna. Sí que estic ben guarnida, ara! – va cridar la bona dona. Però en Patufet, que la va sentir, va saltar de seguida: Ja aniré corrents a comprar-ne!
La mare es va posar les mans al cap i va fer: Què dius, ara, fill meu! ¿Què no veus que la gent del carrer no et veurien i et trepitjarien? Però en Patufet era rondinava i plorava i picava de peus: Que no, que aniré cantant ben fort i així em veuran i no em trepitjaran! I com en Patufet volia anar de totes totes i la mare necessitava el safrà, al final el va deixar sortir. Li va donar una moneda i li va dir: Vés i demana safrà. I vigila que no et trepitgin, que et deixarien fet una coca! En Patufet va agafar la moneda i se la va carregar a l’esquena com si portés una roda de molí. Ja tenim en Patufet corrent pel carrer amb la moneda a l’esquena. I com que no volia quedar fet una coca, anava cantant a tota veu: Patim patam patum, homes i dones del carrer, patim patam patum, no trepitgeu en Patufet
I la gent que passava per la seva vora quedaven ben espantats de veure un duro que caminava i que cantava. No veien que a sota el duro hi havia un nen petit petit com un gra d’arròs. Cantant cantant, en Patufet va arribar a la botiga i va cridar ben fort: Vull safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.
Quan la botiguera va sentir aquella veueta, tota es va atabalar: ¿D’on sortia aquella veu? ¿Qui hi havia?. La pobra dona vinga mirar i remirar pels racons de la botiga. Però ¿qui hi ha, si no veig ningú? – deia. I en Patufet cridava mig enfadat: Sóc jo, en Patufet. ¿que no em veieu? Em teniu aquí davant, sota el vostre nas, i vull que em safrà.
La botiguera encara s’anava espantant més. Fins que al final es va adonar que a terra hi havia una moneda que ballava. ¿Què devia ser allò? Va recollir la moneda, però per més que se’l mirava no entenia com podia ser que
parlés. I mentre ella remenava la moneda, en Patufet perdia la paciència. I al final va tornar a cridar: ¿Em voleu donar safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare? La botiguera, mig morta de por, va agafar una paperina de safrà i la va deixar al mateix lloc de terra on abans hi havia la moneda. El forçarrut d’en Patufet es va carregar la paperina a l’esquena i cap a casa falta gent. La botiguera encara deu tremolar, després de veure que el safrà caminava tot solet. Pel carrer, en Patufet anava cantant ben fort per no quedar fet una coca amb safrà: Patim patam patum, homes i dones del carrer, patim patam patum, no trepitgeu en Patufet. Però la gent que el sentien només sabien veure una paperina que corria sola per carrer. Cantant cantant, la paperina i en Patufet van arribar a casa. Quan la mare se’l va veure sa i estalvi, en va estar més que contenta. Ets molt bon minyó – li va dir. I en Patufet s’estarrufava de satisfacció. Tant es va anar engrescant que al capdavall va demanar a la mare que li deixés anar a portar el dinar al seu pare, que estava treballant un tros lluny, fora de casa. Que no ho veus que ets un esquitx i no podràs ni alçar el cistell? – va fer la dona tota amoïnada. Però en Patufet va agafar el cistell d’una revolada i el va aixecar amb una sola mà. La mare es va quedar tan parada de veure’l així de forçut, que el va haver de deixar marxar tant sí com no. Aleshores, doncs, en Patufet es va carregar el cistell al coll, i cap al carrer, que m’hi esperen! Tan bon punt va ser a fora, en Patufet va començar a cantar per por que no l'aplanessin d’una treptijada. Quan ja havia fet un bon tros de camí, es va adonar que començava a ploure. Ja hi som! – va fer. I com que no era cosa que se li mullés el dinar del pare, es va determinar d’arrecerrar-se sota una col d’un hort que hi havia a la vora de camí. Però amb això, mentre esperava que deixés de ploure, va sentir que venia a poc a poc un bou amb la seva esquella dringant. El bou, que no tenia por d’aquelles quatre gotes de pluja, va trobar que li aniria ben bé de fer un bon dinar de cols. Es va ficar a l’hort i es va empassar d’un sol cop la col, el cistell i en Patufet. I ja els tenim tots tres rodolant gola avall. •Mentrestant, el seu pare esperava que li portessin el dinar. I espera que esperaràs, va acabar perdent la paciència. Aleshores, va agafar els trapaus i se’n va anar cap a casa tot rondinant. En arribar, es va queixar a la seva dona perquè s’havia descuidat de dur-li el
parlés. I mentre ella remenava la moneda, en Patufet perdia la paciència. I al final va tornar a cridar: ¿Em voleu donar safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare? La botiguera, mig morta de por, va agafar una paperina de safrà i la va deixar al mateix lloc de terra on abans hi havia la moneda. El forçarrut d’en Patufet es va carregar la paperina a l’esquena i cap a casa falta gent. La botiguera encara deu tremolar, després de veure que el safrà caminava tot solet. Pel carrer, en Patufet anava cantant ben fort per no quedar fet una coca amb safrà: Patim patam patum, homes i dones del carrer, patim patam patum, no trepitgeu en Patufet. Però la gent que el sentien només sabien veure una paperina que corria sola per carrer. Cantant cantant, la paperina i en Patufet van arribar a casa. Quan la mare se’l va veure sa i estalvi, en va estar més que contenta. Ets molt bon minyó – li va dir. I en Patufet s’estarrufava de satisfacció. Tant es va anar engrescant que al capdavall va demanar a la mare que li deixés anar a portar el dinar al seu pare, que estava treballant un tros lluny, fora de casa. Que no ho veus que ets un esquitx i no podràs ni alçar el cistell? – va fer la dona tota amoïnada. Però en Patufet va agafar el cistell d’una revolada i el va aixecar amb una sola mà. La mare es va quedar tan parada de veure’l així de forçut, que el va haver de deixar marxar tant sí com no. Aleshores, doncs, en Patufet es va carregar el cistell al coll, i cap al carrer, que m’hi esperen! Tan bon punt va ser a fora, en Patufet va començar a cantar per por que no l'aplanessin d’una treptijada. Quan ja havia fet un bon tros de camí, es va adonar que començava a ploure. Ja hi som! – va fer. I com que no era cosa que se li mullés el dinar del pare, es va determinar d’arrecerrar-se sota una col d’un hort que hi havia a la vora de camí. Però amb això, mentre esperava que deixés de ploure, va sentir que venia a poc a poc un bou amb la seva esquella dringant. El bou, que no tenia por d’aquelles quatre gotes de pluja, va trobar que li aniria ben bé de fer un bon dinar de cols. Es va ficar a l’hort i es va empassar d’un sol cop la col, el cistell i en Patufet. I ja els tenim tots tres rodolant gola avall. •Mentrestant, el seu pare esperava que li portessin el dinar. I espera que esperaràs, va acabar perdent la paciència. Aleshores, va agafar els trapaus i se’n va anar cap a casa tot rondinant. En arribar, es va queixar a la seva dona perquè s’havia descuidat de dur-li el
dinar. Però la dona, més de set vegades esgarrifada, va explicar-li que el dinar l’hi havia portat en Patufet, i que
qui sap què li devia haver passat. Llavors també el pare es va esgarrifar, i tots dos van començar a passar ànsia. Van sortir a fora i van enfilar el camí, tot cridant: Patufeeeeet, oneeeeeets? Però en Patufet no sortia per enlloc.
Fins que , arribats a la vora de l’hort, van sentir una veueta llunyana llunyana que contestava: A la panxa del boooooou, que no hi neva ni hi plooooou! I aleshores, més animats, ells vinga a cridar: Patufeeeeeet, oneeeeeets?
El nen hi tornava: A la panxa del booooou, que no hi neva ni hi ploooooou! I en acabar hi afegia: Quan el bou farà un pet sortirà en Patufet! al capdavall de tot, el bou va fer el pet, i el menut d’en Patufet va sortir disparat. Però amb l’empenta que duia es va quedar enganxat en un arbre. I si no l’en han tret, encara hi deu ser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)